JOAN COROMINES

L’activitat que varem realitzar, sobre la busqueda de certes paraules al diccionari va consistir en: per grups, vam haver de buscar el verb comunicar, el substantiu escola, l’adjectiu infantil, l’adverbi aviat i la preposició amb. Cadascun d’ells ho va fer en diccionaris diferents( Pompeu Fabra, Mossèn Alcover i el borges Bolcemoll, Joan Coromines, La Gran enciclopèdia Catalana i el DIEC).

El meu( B1), format per: Laia Bonamusa, Rocío Carnero, Ana Cubet, Silvia De Dios, Raquel Fernández, Arantxa Hernández, Anna Iniesta, Marina Macarulla, Andrea Marquier i Andrea, ens va tocar buscar informació sobre Joan Coromines i els seus diccionaris.

BIOGRAFIA

Joan Coromines va néixer l’any 1905 a Barcelona i va morir el 1997. Era fill de Pere Coromines (polític i escriptor) i de Celestina Vigneaux (pedagoga).

Va crear un diccionari etimològic català en el seu honor “ a la memòria de Coromines”. Llicenciat en lletres i obra a la UB l’any 1927. El 1925 va treballar a la universitat de Montpeller i el 1927 va treballar de mestre auxiliar de llengües d’àrab i de llatí a la UB. Pompeu l’incorporà com a secretari de les oficines lexicogràfiques de l’ IEC (Institut d’Estudis Catalans). El govern argentí li concedí una plaça de professor de gramàtica superior castellana i de llatí a la Universitat de Cuyo. Va obtenir una beca per a la preparació “ Diccionario crítico etimològico de lengua castellana”. El 1946, va ser professor de filosofia a la universitat de Chicago. El 1952 va tornar a Catalunya. El 1977, va publicar el Diccionari etimològic de la llengua catalana. Coromines va publicar 7 diccionaris: el diccionari etimològic, d’història, d’autoritats, el dialectal, el normatiu, el romànic i el Corominíanic.

L’objectiu del DECAT era establir origen de tots els mots de llengua, desplegant coneixements i de força especulativa.

Joan Coromines era un home molt excursionista. Per realitzar el seu recull de paraules, que posteriorment va publicar al diccionari, va fer una sèrie d’enquestes a les costes menorquines. Un exemple el trobem a la paraula brúixola: va trobar gent que l’anomenava bruíxola o buixola; ell accepta la paraula bruíxula. El 1935 va fer un llibre que recopila totes aquestes paraules que ell havia extret de les enquestes realitzades a la gent.

DEFINICIONS

• INFANTIL:pres del ll. Infantilis; renovellat com infantívolvol amb terminació catalana [segle xv, Dag.; Verdaguer]; infantilisme, infantilitzar, D'infantilitzar: infantament [fi S.XVI, Genebreda]; infantadora. Infantó [Llull]; infantona, infantet; infantí, infantina. D'infant en el sentit de 'soldat a peu' [1472 jn Esteve], manllevat de l'it. Fante, 'minyó', 'mosso,criat'> d'on 'soldat d'infanteria' ( que en cat. Antic es deia servent, Muntaner etc.) etimologia demostrada en el DCEC/DECH III, 449b19-38;infanteria [1452, AlcM;; Jn Esteve, Dag]. Infanter. Infantejar.

• PREPOSICIÓ " A": Alteració de la forma ab, normal en la llengua antiga, provinent del llatí ;a casa de; vora de; en mans de; que en el llatí vulgar de la Gàl·lia i de la nostra terra, va remplaçar el llatí CUM. "amb"; la forma "am" apareix de vegades a l'edat mitjana (sobretot davant consonants, i més quan precedeix els pronoms "me" i "nos", combinació en què influïa l'assimilació i de la combinació de "an" amb "ab" ha resultat la forma avui predominant.