ACTIVITAT JOAN COROMINES ( 2a PART)

Continuant amb la classe passada sobre l’estudi de Joan Coromines, hem hagut de crear un text per a cada tipus de llenguatge que hem treballat: el llenguatge publicitari, el poètic i el quotidià. Per fer-ho ens hem agrupat en els mateixos grups de la setmana passada.

LLENGUATGE PUBLICITARI

Hem creat un slogan per vendre el diccionari de Coromines i el resultat ha sigut el següent:

Amb les passes i paraules de Joan Coromines, emprèn un nou viatge ple de coneixement. Si vols gaudir de la natura, enportat una bona cultura.

Diccionari de Joan Coromines

LLENGUATGE POÈTIC

Hem creat un poema a partir dels significats de les paraules: comunicació, escola, infantil, l’adverbi aviat i la preposició amb.

Infantilis, infantatus
A l’escola hem d’anar
Infantitus infantilis
Per aprendre a comunicar.

Infantil, infantina
Amb energia has de participar
Infantinol, infantinar
Per poder avençar.

Infanti, Infantinus
Aviat aprendràs
Infantiti, infantinar
Amb Joan Coromines aprendràs.


LLENGUATGE QUOTIDIÀ

A partir de les paraules que vam buscar al diccionari(comunicació, escola, infantil, l’adverbi aviat i la preposició amb) hem creat un diàleg en el que hi apareixen aquestes paraules i les seves definicions:

NARRADOR: Un grup d’estudiants s’ha trobat a la biblioteca de l’escola per fer un treball.

A: Hola Carol, com portes la feina?.

B: No vaig gaire, bé.

A: Per què?.

B: Perquè no trobo algunes paraules que ens van repartir per poder fer el treball.

A: Ho has buscat al diccionari que hi ha a l’escola de Joan Cormonines? jo les he trobat allà.
B: A! dons hem sembla una bona idea. Què és el que has trobat tu?.

A: A mi hem tocava “infantil”, i he trobat que infantil prové del llatí infantilis, renovellat com infantivol amb terminació catalana.

C: Ei!!! Esteu aquí. Us estava buscant. He trobat la procedència de la paraula “aviat”, i diu que prové dels antics viats, vivats i ivats. No se com ho podrem posar en el treball, penso que són molt complicades.

A: “Amb” segons el diccionari, prové de l’alteració de la forma “ab” i de la combinació “am amb ab” ha resultat la forma d’avui i la predominant.

B: Aaaaa!!!! Dons ara ja tenim totes les definicions. Ja els hi podem comunicar a la resta de companys que el treball està acabat!.

A: Dons ara només falta imprimir-ho i entregar-ho.

JOAN COROMINES

L’activitat que varem realitzar, sobre la busqueda de certes paraules al diccionari va consistir en: per grups, vam haver de buscar el verb comunicar, el substantiu escola, l’adjectiu infantil, l’adverbi aviat i la preposició amb. Cadascun d’ells ho va fer en diccionaris diferents( Pompeu Fabra, Mossèn Alcover i el borges Bolcemoll, Joan Coromines, La Gran enciclopèdia Catalana i el DIEC).

El meu( B1), format per: Laia Bonamusa, Rocío Carnero, Ana Cubet, Silvia De Dios, Raquel Fernández, Arantxa Hernández, Anna Iniesta, Marina Macarulla, Andrea Marquier i Andrea, ens va tocar buscar informació sobre Joan Coromines i els seus diccionaris.

BIOGRAFIA

Joan Coromines va néixer l’any 1905 a Barcelona i va morir el 1997. Era fill de Pere Coromines (polític i escriptor) i de Celestina Vigneaux (pedagoga).

Va crear un diccionari etimològic català en el seu honor “ a la memòria de Coromines”. Llicenciat en lletres i obra a la UB l’any 1927. El 1925 va treballar a la universitat de Montpeller i el 1927 va treballar de mestre auxiliar de llengües d’àrab i de llatí a la UB. Pompeu l’incorporà com a secretari de les oficines lexicogràfiques de l’ IEC (Institut d’Estudis Catalans). El govern argentí li concedí una plaça de professor de gramàtica superior castellana i de llatí a la Universitat de Cuyo. Va obtenir una beca per a la preparació “ Diccionario crítico etimològico de lengua castellana”. El 1946, va ser professor de filosofia a la universitat de Chicago. El 1952 va tornar a Catalunya. El 1977, va publicar el Diccionari etimològic de la llengua catalana. Coromines va publicar 7 diccionaris: el diccionari etimològic, d’història, d’autoritats, el dialectal, el normatiu, el romànic i el Corominíanic.

L’objectiu del DECAT era establir origen de tots els mots de llengua, desplegant coneixements i de força especulativa.

Joan Coromines era un home molt excursionista. Per realitzar el seu recull de paraules, que posteriorment va publicar al diccionari, va fer una sèrie d’enquestes a les costes menorquines. Un exemple el trobem a la paraula brúixola: va trobar gent que l’anomenava bruíxola o buixola; ell accepta la paraula bruíxula. El 1935 va fer un llibre que recopila totes aquestes paraules que ell havia extret de les enquestes realitzades a la gent.

DEFINICIONS

• INFANTIL:pres del ll. Infantilis; renovellat com infantívolvol amb terminació catalana [segle xv, Dag.; Verdaguer]; infantilisme, infantilitzar, D'infantilitzar: infantament [fi S.XVI, Genebreda]; infantadora. Infantó [Llull]; infantona, infantet; infantí, infantina. D'infant en el sentit de 'soldat a peu' [1472 jn Esteve], manllevat de l'it. Fante, 'minyó', 'mosso,criat'> d'on 'soldat d'infanteria' ( que en cat. Antic es deia servent, Muntaner etc.) etimologia demostrada en el DCEC/DECH III, 449b19-38;infanteria [1452, AlcM;; Jn Esteve, Dag]. Infanter. Infantejar.

• PREPOSICIÓ " A": Alteració de la forma ab, normal en la llengua antiga, provinent del llatí ;a casa de; vora de; en mans de; que en el llatí vulgar de la Gàl·lia i de la nostra terra, va remplaçar el llatí CUM. "amb"; la forma "am" apareix de vegades a l'edat mitjana (sobretot davant consonants, i més quan precedeix els pronoms "me" i "nos", combinació en què influïa l'assimilació i de la combinació de "an" amb "ab" ha resultat la forma avui predominant.

DEFDINICIÓ DEL LLENGUATGE POÈTIC, PUBLICITARI I QUOTIDIÀ

Després de debatre sobre quin llenguatge és el millor hem arribat a la conclusió que la comunicació es base en vendre i que tots els llenguatges són iguals i que cadascú té una finalitat comercial.

Podem dir doncs, que el llenguatge quotidià és el primer llenguatge que s’aprèn, el més espontani per comunicar-se i altruista. Enfront del poètic que és un llenguatge melòdic que aporta imatges mentals i té una funció estètica. En canvi, el llenguatge publicitari utilitza els dos anteriors, el quotidià i el poètic, per aconseguir els seus objectius. Així mateix és un llenguatge atractiu perquè intenta vendre un producte a un públic seleccionat i alhora és el més persuasiu.

QUI ETS TU?

De figura esvelta i irregular
Escoltes la gent al passar.

Secrets et poden ser revelats
A ensordir els temors pots jugar
De tots els teus estimats
Però no pas oblidar.

Presumida com tu ets,
Ben guarnida sempre vas
I al passar la gent et veu
Molt eixerida i fugaç.

Sota uns cabells daurats et poden amagar
Però la teva alerta mai la podran tapar.

QUI ETS TU?

De figura esvelta i irregular,
Escoltes la gent al passar.

Secrets et poden ser revelats
De tots els teus estimats.
A ensordir els temors pots jugar
Però no pas oblidar.

Presumida com tu ets,
Sempre vas ben guarnida
I al passar la gent et veu
Molt eixerida.

Sota un munt de cabells et poden amagar
Però la teva alerta mai la podran tapar.

EL DEBAT SOBRE EL LLENGUATGE POÈTIC, PUBLICITARI I EL QUOTIDIÀ

Avui a classe de comunicació oral i escrita hem fet un debat sobre els diferents tipus de llenguatges(poètic, publicitari i quotidià). Com que sóm un grup molt gran a classe, ens hem dividit en dos: l'A i el B (seguint els grups classe) i dins de cada grup hem fet tres subgrups. Cada subgrup havia de defensar un llenguatge. El meu grup, format per la Laura Moreno, l'Eli, la Sandra, l'Anna Selma i la Laura Molina, ens ha tocat defensar el llenguatge poètic. alhora de presentar-lo hem decidit fer un poema on es veiéssin reflectides algunes de les seves característiques. A continuació us penjo el poema:

El llenguatge poètic és ideal
i crea emocions de manera original

Diferents recursos utilitza
i la teva atenció capta

La mare dels llenguatges és,
i com a bona mare, educadora és.

El debat ha estat molt interessant i alhora divertit, els tres grups hem defensat i argumentat el nostre llenguatge amb molta intensitat. És una manera de veure també quin caràcter té cada persona i coneixe-la més. Hi havia quatre noies que han fet de moderadores per tal de que tothom poguessim parlar. Elles també han aportat noves preguntes a debatre. Al final, després d'estar una bona estona debatint, hem arrivat a la conclusió que els tres llenguatges són igual d'importants i que entre ells es complementen.

LLEGENDA: AFAITAR AMB CULLERA DE FUSTA

Aquesta història se situa al carrer de la bòria. Aquest carrer comença a la plaça de l’Àngel i acaba a la plaça de la llana. Les primeres cases es van aixecar a banda i banda de l’antiga Via Augusta que anava de Roma a Tarragona passant per Barcelona. Aquest va ser el primer carrer que es va construir més enllà de les muralles romanes. Era un dels carrers més transitats perquè era el camí que duia ala ciutat de les Itàliques, de les Gàl·lies i de tota la part alta de la terra. Va venir a ser com el carrer major d’aquella Vilanova que va rebre el nom de Bòria que vol dir barriada forana. Per aquest carrer tant transitat, vam passar tot els personatges que van venir a Barcelona en son de pau i en son de guerra. Personatges com: el cavaller Sant Jordi, el Comte Borell II i Guifré el Pelós. En aquest carrer hi havia una barberia coneguda pel barber dels sants perquè segons la tradició si havien afaitat sant Ignasi i havien tallat els cabells del beat Salvador d’Horta. Aquest establiment va subsistir fins a principis del segle XX i com a record guardaven la cullera de fusta que havien fet servir per afaitar a Sant Ignasi i l’escudella emprada per tallar els cabells als beats. Segons la veu popular, antigament afaitaven de dues maneres: a pols i amb cullera. El primer sistema és l’únic que avui coneixem i està en us, però no tots els barbers tenien el pols prou segur per passejar la navalla pel coll dels clients amb seguretat de no fer-los cap tall. Era corrent que la gent demanés al barber abans que li poses la navalla a la cara que untés ben be el dit gros amb aigua ardent perquè cobrés força i seguretat. No obstant, els barbers de poc pols o, si el client ho demanava, afaitaven amb cullera. La qual cosa consistia a emprar una cullera de fusta com a suport de la mà perquè la navalla es mogués amb més seguretat. Per tallar els cabells era costum posar al cap del client una escudella o cassola de fusta o terrissa que marcava la part que no havia de ser tallada, només tallaven la part del cabell que no quedava coberta per la cassola. No tots els barbers utilitzaven aquesta tècnica. Eren pocs els que els coneixien l’art d’afaitar i tallar els cabells sense la tècnica de la cullera i l’escudella. Només amb l’ajuda d’una navalla i l’habilitat de les seves mans. Aquests barbers anunciaven les seves habilitats dien:

S’AFAITA SENSE CULLERA

I S’ESQUILA SENSE ESCUDELLA

En l’actualitat, si passeu de nit pel carrer de la Bòria sentireu el crit de Sant Ignasi i del beat d’Horta espantats pel que els hi pogués passar.

Power Point Llegenda de Barcelona

UN PLAT PLA PLE DE POESIA ESTA

Vam poder tenir el plaer de compartir amb nens de primària l’obre anomenada “Un plat pla ple de poesia esta”. Era una representació molt curiosa, ja que tot el seu text era poesia. Una poesia que ens entra per les orelles i per la boca. La poesia és un art que ens envolta en la nostre vida quotidiana. Els actors de l’obre s’enfaden, es barallen, es fan amics... tot a través de la poesia. Cada poesia representa un estat d’ànim.

L’atrezzo estava molt ben pensat: tant la paret com els dos taulons estaven pintats amb la vocal “a”. el davantal que portaven també estava pintat amb diferents vocals que els nens i nenes llegien en veu alta. Aquesta decoració té una explicació i es perquè durant l’obra hi ha moments en que desconnectem i no prestem atenció al relat que ens expliquem. Per tant, el nen/a en el moment que es desconnecta centra la seva atenció en el decorat.

Els nens al entrar a l’auditori estaven ansiosos, emocionats, expectants per veure l’obre, nerviosos. Alguns d’ells al veure’ns els hi va entrar vergonya; d’altres es barallaven pels seients.
Quan els actors cantaven cançons conegudes per tots ells, els nens i nenes també les cantaven. Però a vegades només picant amb utensilis de fusta de la cuina com una cullera ells reconeixien la melodia i la cantaven. Hi ha un moment de l’obre que uns dels actors dibuixa amb el peu una línia imaginària. Acte seguit els nens/es, per instint es van aixecar de les butaques per veure que havia dibuixat. En tot moment van estar tots molt participatius. Una altre fet a destacar va ser quan fan veure que dins el plat hi ha un pollet i els nens criden: “avera”. Es aquella curiositat que envolta a tot nen per conèixer i descobrir tot allò que els envolta. Una altre intervenció d’ells va ser quan van ajudar a dir correctament el refrany de la pluja “ plou poc, però per poc que plou, plou molt”. Hi ha un moment que es produeix una baralla entre els dos actors amb dues culleres de fusta. En aquest moment se sentien als nens cridar: “ lucha, lucha”. Al final de l’obre, quan han de contar els plats, a l’escena només està el noi perquè a la noia no li deixa participar de l’acció. Ella fa l’ intent d’ajudar-lo però ell no es deixa. Una intervenció graciosa va ser la d’un nen que, just en aquest moment en que la noia el vol ajudar, va cridar: “ vestent ombre”.

Com a conclusió de la sortida dir que em va agradar molt la posada en escena dels dos actors, així com l’obra. I sobretot haver pogut compartir amb nens/es d’aquesta activitat. La gran majoria de les cançons que cantaven o de les poesies que recitaven les havíem treballat a classe i les coneixíem nosaltres i els nens. A la sortida, li vaig preguntar als nens i nenes que el hi havia semblat l’obra: si els hi havia agradat, que era el que més els hi havia agradat. Tots van coincidir que els hi havia agradat molt tot. Mentre feien la fila per tornar a l’escola les nenes cantaven la cançó de “ en la calle 24”. Una cançó que havien cantat a l’obre. Al final de l’obre van averi tres o quatre nens que havien desconnectat del tot, és adir, que estaven cansats i no paraven atenció a l’obre.

LLENGUATGE ETNOPOÈTIC/ LLENGUATGE PUBLICITARI

La literatura oral o etnopoètica consisteix a comunicar-se estèticament a través de la paraula dita. És a dir, la literatura oral serveix per comunicar-se d’una manera bonica, a través de les paraules, per millorar el missatge que volem donar a les altres persones. La publicitat transmet el missatge d’una manera estètica per atreure a la gent.

Les societats tradicionals que no tenen escriptura difonen la seva literatura a través de la reflexió de textos. A la publicitat aquesta repetició hi és constant, és un mètode per captar a la gent. La repetició és la clau per la conservació i difusió dels seus textos.

La etnopoètica (literatura oral) és l’art verbal realitzat per persones amb talent en un procés d’improvisació. La diferència amb el llenguatge publicitari és que aquest utilitza imatges, en canvi, la literatura oral no.

Hi ha tres característiques que hem de tenir presents alhora de fer poemes:

· Ser expressades a través de l’art de la paraula amb recursos propis del llenguatge poètic: la metàfora, el sentit figurat, la firma. La publicitat utilitza la imatge.

· Ser produïdes per persones que tenen certa habilitat comunicativa, o sigui persones “competents”. En canvi, les persones que creen els anuncis són persones creatives.

· Permet improvisar i introduir variacions textuals segons les necessitats comunicatives del moment i la interacció entre emissor i receptor. A la publicitat, no hi ha improvisació. No fan servir la improvisació. La literatura oral treballa en directe en diferència del llenguatge publicitari que ha de ser sempre el mateix. No es pot canviar.

· Els missatges es donen entre persones i tenen funcions diverses:

- Entretenir.
- Omplir el temps lliure.
- Educar.
- Donar normes.
- Criticar.
- Reforça l’identitat social o nacional.
- Cohesionar un grup.
- Crear lligams de solidaritat.

La publicitat agafa referents del passat i les aplica en els anuncis de l’actualitat. És una estratègia per captar l’atenció de la gent i fer que hi hagin més consumidors dels productes. Fa servir coses de l’etnopoètica, és a dir, també s’inventa històries. Normalment, la marca que volen anunciar va enganxada al personatge que hi apareix a l’anunci.

EXERCICI: CREAR UNA POESIA

L’exercici consistia en anar a la biblioteca i pensar un número( en el meu cas, vaig escollir el nº 5). Un cop allà havies d’anar a una prestatgeria i contar, començant pel primer llibre, fins el número que havia escollit. Agafar el llibre i obrir-lo per la pàgina nº 5. Buscar la línea nº5 i copiar-la en un full. Deixar el llibre al seu lloc i tornar a començar a contar fins el nº 5. Així durant mitjà hora. Passada mitjà hora, vam haver de crear un poema amb totes les frases que havíem extret dels llibres que a continuació es poden llegir:

- Els infants, tanmateix no volien que fos un pretext per ignorar.

- Prendre consciència de la transcendència de l'autoestima.

- Part de la teoria en la que es basen els meus consells.

- Del despertador més sorollós del món.

- La Mimi és alta i prima.

- Amant de ciutats i camps, sembrant mort.

- Degut al seu color rosa, no sabia ben bé d'on venia.

- El tigre va fer un gruny.

- Només vagin vestits amb roba interior.

- Món de l'espectacle.

POESIA

Els infants no volien que fos

Un pretext per ignorar.

Havien de prendre consciència de la

Transcendència de l'autoestima a regular.

Això és lateoria en la que es base el joglar.

Ens preguntem què hi ha dins?

Potser un despertador molt sorollós

Que tothom ignorava com si no hi fos;

Potser una noia alta i prima

Amant de les ciutats i dels camps

Que no s'havien ben bé dón venia;

O un tigre gris i rosat

Que venia del món de l'espectacle,

vestit amb roba interior

A qui ningú volia a l'exterior?

TÈCNIQUES PER CAPTAR L'ATENCIÓ DE LA GENT

Avui a classe de comunicació hem vist diferents maneres de captar l'atenció de la gent alhora de llegir o d'explicar alguna cosa. La primera manera, és fer un joc de mans: comencem amb la mà esquerre contant cap en darrere(10, 9, 8, 7, 6) i continuem amb l’altre mà(5,4,3,2,1) un cop hem acabat de contar, formulem la pregunta següent: 11 dits?. La segona, utilitzem també el joc de dits, cantem la cançó de 15 són 15 mentre marquem el ritme amb els dits posats damunt el cap. Una altre manera, però aquesta seria més aviat adreçada a nens no a adults, seria dir: qui m’escolti que es toqui el nas, qui m’escolti que es toqui l’orella... anem afegint diferents parts del cos fins que hi hagi silenci. Un altre seria dir: això mola, tremolaaa(tres vegades seguides i acompanyat d’un gest).

Cap al final de la classe hem vist unes imatges que acompanyaven un poema, per cert molt maco, que deia així:

Pitroig, no has pas vist un paradís tot verd

on el meu cor, soliu, pensa que es perd,

lluny de les boires de tardor

enmig d'un prat tot ple de flor?

Désprés, tenin com a refrent aquest poema, hem agut de crear-ne un inspirant-nos en unes imatges que la Roser ens ha passat( un bosc, una fulla i un flor). El resultat ha sigut el segënt:

Flor de neu

tu que mires amb tendresa

enmig de tota fulla espesa

diguem on ets?.

REFRANYS

QUI LLENGUA TÉ
A ROMA VA.

PARLANT, LA
GENT S’ENTÉN.

QUI S’ESPERA
ES DESESPERA.


TAL FARÀS,
TAL TROBARÀS.

SENSE MENJAR
NO ES POT VIURE.

QUI PRESUM
TÉ EL CAP PLE DE FUM.

GENI I FIGURA
FINS A LA SEPULTURA.

QUI MENJA TOTES
SE LES MENJA TOTES.

QUI T'ENTENGUI
QUE ET COMPRI.

QUI CANTA A LA TAULA I ES PIXA AL LLIT
NO TÉ EL SEU SENY GAIRE EIXERIT.


QUI NO S'ARRISCA
NO PISCA.


DINS EL POT PETIT
HI HA LA BONA CONFITURA.

MARÇ VENTÓS I ABRIL PLUJÓS
TORNEN L'HOME RABIÓS.


QUI VOL PRESUMIR
HA DE PATIR.


NO HI HA ANY
SENSE REFRANY.

A partir d’aquest refranys, agafant una frase d’un i una d’un altre, vaig crear els meus propis refranys que podeu llegar a continuació:

QUI ES DESESPERA
NO PISCA.

QUI PRESUMEIX
A ROMA VA.

QUI NO S'ARRISCA
ES DESESPERA.


GENI I FIGURA
TORNEN L'HOME RABIÓS.


GENI I FIGURA
HI HA BONA CONFITURA.

NO ES POT VIURE
SENSE REFRANY.


QUI PRESUM
A ROMA VA.


NO HI HA ANY
SENSE EMNJAR.

QUI T'ENTENGUI
NO TÉ EL SENY MASSA EIXERIT.

LA CASTANYADA

Avui vull fer una aportació personal al blog de la meva experiència fent de castanyera en un col·legi, concretament al col·legi Sant Martí , amb nens de 3 i 4 anys. La meva feina allà bàsicament consistia en disfressar-me de castanyera i repartir les castanyes als nens. Ells portaven tot el dia pintant les seves paperines on portarien les seves castanyes i cantant i ballant la cançó de la castanyera.

Un cop ja m’havia caracteritzat:amb aquella camisa de seda d’un color rosa pàl·lid, una faldilla rosada i llarga amb el seu davantal, una capelina de ganxet vermella, un mocador negre al cap, unes ulleres i un basto, em vaig col·locar dins la casa de la castanyera, situada en una cantonada del passadís, que l’havia construït un pare d’un nen de l’escola, i em vaig ficar en el paper. He de dir que vaig passar molta calor amb les capes de roba que portava. Mentre els nens em passaven pel costat, jo anava remenant les castanyes del foc i saludant-los. Després, un cop els nens ja estaven asseguts al terra en rotllana i cridant: “castanyera” jo apareixia per una rampa, baixant a poc a poc, i amb un cistell a la mà ple de castanyes. Els nens estaven molt nerviosos, alguns d’ells van plorar de l’emoció, altres es van posar molt contents.

La veritat que va ser una experiència molt maca i gratificant. M’ho vaig passar molt bé, tant alhora de caracteritzar-me(disfressar-me) com alhora d’interactuar amb el nens. Hi havia molts que no volien marxar del pati; si per ell fos s’haguessin quedat allà tota la tarda amb la castanyera xerrant i cantant amb ella(amb mi).

QUI ETS TU?

De figura esvelta i irregular,
escoltes la gent al passar.

Secrets et poden ser revelats
amb melodies harmonioses
o pel contrari passar a formar part
de l'oblit.

A ensordir els temors pots jugar,
mes no a viure de l'engany.
Escoltes paraules d'amor
i alhora et poden trencar el cor.

Sota un munt de cabells et poden amagar,
però la teva alerta mai la podran tapar.

A classe de comunicació, la Roser ens ha llegit un poema de la Maria Marcè Marsal que és titula “Cançó de saltar corda” que m’ha agradat molt i us l’he penjat perquè tothom pugui gaudir d’ell com ho vaig fer jo. El poema diu així:

CANÇO DE CORDA

La pluja és un bruixa amb cabells molt llargs,
Cascavells li repliquen tota la trena avall.
De nit si venia ho fa sense avisar,
Espulsim a la cara i el vestit estripat.
Si fa córrer l’escombra conillets amagar,
darrere la cortina fent-li adéu amb la mà.


Un cop treballat aquest poema(cançó de corda), vam passar a fer un exercici en el que havíem de crear un poema partint del poema original anomenat “ Calendari dels colors” de l’Albert Rafols-Casamada. Per compondre el meu poema vaig agafar diferents frases de diferents dies de la setmana on hi apareixen. En cada una d’elles hi apareixia un color diferent. El resultat va ser el seguënt:

CALENDARI DE COLORS

Dilluns, embolica el paper
Amb violetes del carrer.
Dimarts, el semàfor es posa
vermellós com una os.
Dimecres, en setmanet es posa
Pàlid, ataronjat ha explotat sense esclat.
Dijous, els gats blancs
ballen entre els bancs.
Divendres, tres gots de llimona
Ella tota mona.
Dissabte, dia gris brillant
Es pinta els ulls molt radiant.
Diumenge, a la parada
Escric una carta
Amb tinta morada.



Quan alguna persona ens explica un conte oralment deixem volar la imaginació per endinsar-nos dins d’ell. El factor que sempre l’acompanya és la intriga, la curiositat que ens provoca la història.Per si sola, la imaginació, no funciona ha d’anar acompanyada d’un altre factor(intriga) i aquesta intriga l’ha provoca la persona que t’explica la història. La imaginació correspon a la percepció.

Els adults tenen més imaginació que els nens perquè posseeixen més imatges. En canvi, els nens petits, el poc que tenen ho saben d’una manera més ingènua i recreen menys coses per la mancança d’imatges que tenen. Totes les coses que creem amb la imaginació no ho fem amb una fita final.

A l’hora d’explicar una història hem de tenir en comte tres coses:
-La manera com l’expliquem.
-El que expliquem.
-El que representa, és a dir, la significació que per qui l’explica té aquella història.

MIRAR/ PARLA

Per acabar amb el capítol de la mirada del que parla Sebastià Serrano i del llibre de l’art de saber escoltar d’en Francesc Torralba, voldria destacar les idees principals de cadascun dels capítols, ja que considero que alhora de comunicar-nos amb els altres les hem de tenir molt present.

De la mirada podríem destacar que: els ulls són desencadenants d’un somriure. A vegades, mirant a la persona que tenim al davant, ja ens riem. No necessitem que ens digui res. Molts cops, quan creuem la mirada amb una altre persona estem entrant en la seva intimitat per això hi ha persones que no miren als ulls del seu interlocutor. Els hi intimida i si a més a més aquesta persona és molt tímida dons aquesta situació s’agreuja. El contacte dels ulls està relacionat amb aspectes com la honestedat, l’amor o la empatia. En Sebastià Serrano parla de mirar amb tendresa. En els mestres aquesta mirada és molt important. Transmetre una mirada tendre al nens és vital pel seu desenvolupament; és un missatge no verbal que ells capten al moment i que nosaltres, com ha mestres l’hem de tenir present: mirar amb “dolsura”, amb delicadesa. Per últim, dir que la mirada té a veure amb el canvi social. Antigament els esclaus no miraven als ulls de la persona a qui servien sinó que quan s’havien de dirigir a algú de més prestigi que ells miraven al terra. Amb els anys, això ha anat canviant. En l’actualitat no mirar als ulls és una falta de respecte per a qui t’està parlant.

De l’art de saber escoltar destacaria les següents idees: a vegades, escoltant no arribem a cap conclusió i això ens causa frustració. També cal dir, que no sempre escoltem a qui hauríem d’escoltar. És a dir, moltes vegades, els pares ens donen bons consells però nosaltres no els escoltem perquè en aquell moment no ens interessa escoltar-los. És després quan ens adonem de que tenien raó. La pregunta que ens faríem seria: com seleccionar allò que és lo correcte? La resposta seria escoltar per intuïció. Per escoltar hem d’estar predisposats i motivats, en canvi, per sentir no cal aquesta predisposició.
Una frase que resumeix tot aquest capítol sobre la parla és que escoltar no és sentir.

Avui a la classe de comunicació oral i llenguatge, hem pogut veure com les autores més recitades per nosaltres del llibre “Poesies amb suc” han sigut la Lola cases i l’Helena Vidal. Un poema que m’agrada de la Lola i per això he decidit recitar-lo davant els meus companys és “Tocant el cel” i diu així:

TOCANT EL CEL

La mà de l’anxaneta
És una estrella
De cinc puntes
Que corona
El cel
D’un dia de castells.

Després de veure a les meves companyes com recitaven els poemes he pogut comprovar que cadascuna ho fa de manera diferent: hi ha qui mou el cap a un costat i a l’altre per seguir la cantarella que fa el poema, qui es posen la mà a l’esquena, qui acompanya la veu amb gestos i d’altres que no fan cap gest sinó que només amb la mirada ho diuen tot.
Amb les mans podem dir moltes coses. Podem senyalar, acompanyar, donar més sentit en allò que estem explicant. La veu està tancada dins una capsa que està tancada amb uns llaços anomenats mans. Elles ens serveixen per tallar, renyar, demanar. Són possibilitats d’expressió que estalvien a la veu el seu missatge oral.
A l’hora d’explicar contes necessitem l’ajuda de tres velletes: l’oïda, la memòria i la veu.
• L’oïda: és la primera que surt a passejar. Abans de néixer ja està treballant. Ella és molt tímida, treballa quant vol, es deixa emportar per estímuls que posem en marxa de manera inconscient. És vergonyosa i mala educada o capritxosa; no sabria treballar si no fos amb l’ajuda de la memòria. Aprofita d’ella coses que li provoquen curiositat i que li sorprenen.

• La memòria: no surt de casa. És familiar. No li agrada ensenyar-se perquè té algú que ho fa per ella.

• La veu: ella s’encarrega de treure cap a fora el que li arriba de la memòria i de l’oïda. Aparentment, és la més exterior de totes elles i la que surt més tard. En comparació amb aquesta, les altres dues velletes tenen la funció de magatzem. És la part més exterior del pensament que utilitza la paraula. La paraula és el llenguatge que permet expressar allò que ens arriba de l’interior. La veu és la fabricació física. No es fica. L’escoltem pel significat de les coses que diu o pel soroll que fa. La veu és aire. Només pot existir si existeix un cos que faci treure aquest aire. Necessita d’aquest cos, d’aquest aparell fonedor format per diferents òrgans per la seva existència. El cos és una fàbrica, un moviment personal i adequat a cada circumstància per transmetre allò que la veu ,li transmet. Aquest acompanyament corporal és silenciós.
Moltes vegades expliquem històries a través d’un conte perquè així ajudem a la memòria i, a la vegada, ens hi apropem més a la gent. Ens enrecordem molt més de la història. Si ens fixem en els contes els protagonistes són tres, com els tres porquets; o frases com, a la tercera va la vençuda. La explicació d’això es perquè el tres és més fàcil de recordar. És un número simbòlic i molt present a la nostre cultura.
Per últim, m’agradaria fer referència a una companya meva, la Maria Caubet, que a recitat un poema creat per ella que m’ha agradat molt. I voldria destacar una frase final que ha escrit que m’ha arribat molt.
“ NI L’AMOR, NI LA GELOSIA, NI TANT SOL UN REFREDAT...
POT IMPEDIR UNA GRAN AMISTAT!!! “