DEFDINICIÓ DEL LLENGUATGE POÈTIC, PUBLICITARI I QUOTIDIÀ

Després de debatre sobre quin llenguatge és el millor hem arribat a la conclusió que la comunicació es base en vendre i que tots els llenguatges són iguals i que cadascú té una finalitat comercial.

Podem dir doncs, que el llenguatge quotidià és el primer llenguatge que s’aprèn, el més espontani per comunicar-se i altruista. Enfront del poètic que és un llenguatge melòdic que aporta imatges mentals i té una funció estètica. En canvi, el llenguatge publicitari utilitza els dos anteriors, el quotidià i el poètic, per aconseguir els seus objectius. Així mateix és un llenguatge atractiu perquè intenta vendre un producte a un públic seleccionat i alhora és el més persuasiu.

QUI ETS TU?

De figura esvelta i irregular
Escoltes la gent al passar.

Secrets et poden ser revelats
A ensordir els temors pots jugar
De tots els teus estimats
Però no pas oblidar.

Presumida com tu ets,
Ben guarnida sempre vas
I al passar la gent et veu
Molt eixerida i fugaç.

Sota uns cabells daurats et poden amagar
Però la teva alerta mai la podran tapar.

QUI ETS TU?

De figura esvelta i irregular,
Escoltes la gent al passar.

Secrets et poden ser revelats
De tots els teus estimats.
A ensordir els temors pots jugar
Però no pas oblidar.

Presumida com tu ets,
Sempre vas ben guarnida
I al passar la gent et veu
Molt eixerida.

Sota un munt de cabells et poden amagar
Però la teva alerta mai la podran tapar.

LLENGUATGE ETNOPOÈTIC/ LLENGUATGE PUBLICITARI

La literatura oral o etnopoètica consisteix a comunicar-se estèticament a través de la paraula dita. És a dir, la literatura oral serveix per comunicar-se d’una manera bonica, a través de les paraules, per millorar el missatge que volem donar a les altres persones. La publicitat transmet el missatge d’una manera estètica per atreure a la gent.

Les societats tradicionals que no tenen escriptura difonen la seva literatura a través de la reflexió de textos. A la publicitat aquesta repetició hi és constant, és un mètode per captar a la gent. La repetició és la clau per la conservació i difusió dels seus textos.

La etnopoètica (literatura oral) és l’art verbal realitzat per persones amb talent en un procés d’improvisació. La diferència amb el llenguatge publicitari és que aquest utilitza imatges, en canvi, la literatura oral no.

Hi ha tres característiques que hem de tenir presents alhora de fer poemes:

· Ser expressades a través de l’art de la paraula amb recursos propis del llenguatge poètic: la metàfora, el sentit figurat, la firma. La publicitat utilitza la imatge.

· Ser produïdes per persones que tenen certa habilitat comunicativa, o sigui persones “competents”. En canvi, les persones que creen els anuncis són persones creatives.

· Permet improvisar i introduir variacions textuals segons les necessitats comunicatives del moment i la interacció entre emissor i receptor. A la publicitat, no hi ha improvisació. No fan servir la improvisació. La literatura oral treballa en directe en diferència del llenguatge publicitari que ha de ser sempre el mateix. No es pot canviar.

· Els missatges es donen entre persones i tenen funcions diverses:

- Entretenir.
- Omplir el temps lliure.
- Educar.
- Donar normes.
- Criticar.
- Reforça l’identitat social o nacional.
- Cohesionar un grup.
- Crear lligams de solidaritat.

La publicitat agafa referents del passat i les aplica en els anuncis de l’actualitat. És una estratègia per captar l’atenció de la gent i fer que hi hagin més consumidors dels productes. Fa servir coses de l’etnopoètica, és a dir, també s’inventa històries. Normalment, la marca que volen anunciar va enganxada al personatge que hi apareix a l’anunci.

EXERCICI: CREAR UNA POESIA

L’exercici consistia en anar a la biblioteca i pensar un número( en el meu cas, vaig escollir el nº 5). Un cop allà havies d’anar a una prestatgeria i contar, començant pel primer llibre, fins el número que havia escollit. Agafar el llibre i obrir-lo per la pàgina nº 5. Buscar la línea nº5 i copiar-la en un full. Deixar el llibre al seu lloc i tornar a començar a contar fins el nº 5. Així durant mitjà hora. Passada mitjà hora, vam haver de crear un poema amb totes les frases que havíem extret dels llibres que a continuació es poden llegir:

- Els infants, tanmateix no volien que fos un pretext per ignorar.

- Prendre consciència de la transcendència de l'autoestima.

- Part de la teoria en la que es basen els meus consells.

- Del despertador més sorollós del món.

- La Mimi és alta i prima.

- Amant de ciutats i camps, sembrant mort.

- Degut al seu color rosa, no sabia ben bé d'on venia.

- El tigre va fer un gruny.

- Només vagin vestits amb roba interior.

- Món de l'espectacle.

POESIA

Els infants no volien que fos

Un pretext per ignorar.

Havien de prendre consciència de la

Transcendència de l'autoestima a regular.

Això és lateoria en la que es base el joglar.

Ens preguntem què hi ha dins?

Potser un despertador molt sorollós

Que tothom ignorava com si no hi fos;

Potser una noia alta i prima

Amant de les ciutats i dels camps

Que no s'havien ben bé dón venia;

O un tigre gris i rosat

Que venia del món de l'espectacle,

vestit amb roba interior

A qui ningú volia a l'exterior?

REFRANYS

QUI LLENGUA TÉ
A ROMA VA.

PARLANT, LA
GENT S’ENTÉN.

QUI S’ESPERA
ES DESESPERA.


TAL FARÀS,
TAL TROBARÀS.

SENSE MENJAR
NO ES POT VIURE.

QUI PRESUM
TÉ EL CAP PLE DE FUM.

GENI I FIGURA
FINS A LA SEPULTURA.

QUI MENJA TOTES
SE LES MENJA TOTES.

QUI T'ENTENGUI
QUE ET COMPRI.

QUI CANTA A LA TAULA I ES PIXA AL LLIT
NO TÉ EL SEU SENY GAIRE EIXERIT.


QUI NO S'ARRISCA
NO PISCA.


DINS EL POT PETIT
HI HA LA BONA CONFITURA.

MARÇ VENTÓS I ABRIL PLUJÓS
TORNEN L'HOME RABIÓS.


QUI VOL PRESUMIR
HA DE PATIR.


NO HI HA ANY
SENSE REFRANY.

A partir d’aquest refranys, agafant una frase d’un i una d’un altre, vaig crear els meus propis refranys que podeu llegar a continuació:

QUI ES DESESPERA
NO PISCA.

QUI PRESUMEIX
A ROMA VA.

QUI NO S'ARRISCA
ES DESESPERA.


GENI I FIGURA
TORNEN L'HOME RABIÓS.


GENI I FIGURA
HI HA BONA CONFITURA.

NO ES POT VIURE
SENSE REFRANY.


QUI PRESUM
A ROMA VA.


NO HI HA ANY
SENSE EMNJAR.

QUI T'ENTENGUI
NO TÉ EL SENY MASSA EIXERIT.

A classe de comunicació, la Roser ens ha llegit un poema de la Maria Marcè Marsal que és titula “Cançó de saltar corda” que m’ha agradat molt i us l’he penjat perquè tothom pugui gaudir d’ell com ho vaig fer jo. El poema diu així:

CANÇO DE CORDA

La pluja és un bruixa amb cabells molt llargs,
Cascavells li repliquen tota la trena avall.
De nit si venia ho fa sense avisar,
Espulsim a la cara i el vestit estripat.
Si fa córrer l’escombra conillets amagar,
darrere la cortina fent-li adéu amb la mà.


Un cop treballat aquest poema(cançó de corda), vam passar a fer un exercici en el que havíem de crear un poema partint del poema original anomenat “ Calendari dels colors” de l’Albert Rafols-Casamada. Per compondre el meu poema vaig agafar diferents frases de diferents dies de la setmana on hi apareixen. En cada una d’elles hi apareixia un color diferent. El resultat va ser el seguënt:

CALENDARI DE COLORS

Dilluns, embolica el paper
Amb violetes del carrer.
Dimarts, el semàfor es posa
vermellós com una os.
Dimecres, en setmanet es posa
Pàlid, ataronjat ha explotat sense esclat.
Dijous, els gats blancs
ballen entre els bancs.
Divendres, tres gots de llimona
Ella tota mona.
Dissabte, dia gris brillant
Es pinta els ulls molt radiant.
Diumenge, a la parada
Escric una carta
Amb tinta morada.



Quan alguna persona ens explica un conte oralment deixem volar la imaginació per endinsar-nos dins d’ell. El factor que sempre l’acompanya és la intriga, la curiositat que ens provoca la història.Per si sola, la imaginació, no funciona ha d’anar acompanyada d’un altre factor(intriga) i aquesta intriga l’ha provoca la persona que t’explica la història. La imaginació correspon a la percepció.

Els adults tenen més imaginació que els nens perquè posseeixen més imatges. En canvi, els nens petits, el poc que tenen ho saben d’una manera més ingènua i recreen menys coses per la mancança d’imatges que tenen. Totes les coses que creem amb la imaginació no ho fem amb una fita final.

A l’hora d’explicar una història hem de tenir en comte tres coses:
-La manera com l’expliquem.
-El que expliquem.
-El que representa, és a dir, la significació que per qui l’explica té aquella història.