Avui a la classe de comunicació oral i llenguatge, hem pogut veure com les autores més recitades per nosaltres del llibre “Poesies amb suc” han sigut la Lola cases i l’Helena Vidal. Un poema que m’agrada de la Lola i per això he decidit recitar-lo davant els meus companys és “Tocant el cel” i diu així:

TOCANT EL CEL

La mà de l’anxaneta
És una estrella
De cinc puntes
Que corona
El cel
D’un dia de castells.

Després de veure a les meves companyes com recitaven els poemes he pogut comprovar que cadascuna ho fa de manera diferent: hi ha qui mou el cap a un costat i a l’altre per seguir la cantarella que fa el poema, qui es posen la mà a l’esquena, qui acompanya la veu amb gestos i d’altres que no fan cap gest sinó que només amb la mirada ho diuen tot.
Amb les mans podem dir moltes coses. Podem senyalar, acompanyar, donar més sentit en allò que estem explicant. La veu està tancada dins una capsa que està tancada amb uns llaços anomenats mans. Elles ens serveixen per tallar, renyar, demanar. Són possibilitats d’expressió que estalvien a la veu el seu missatge oral.
A l’hora d’explicar contes necessitem l’ajuda de tres velletes: l’oïda, la memòria i la veu.
• L’oïda: és la primera que surt a passejar. Abans de néixer ja està treballant. Ella és molt tímida, treballa quant vol, es deixa emportar per estímuls que posem en marxa de manera inconscient. És vergonyosa i mala educada o capritxosa; no sabria treballar si no fos amb l’ajuda de la memòria. Aprofita d’ella coses que li provoquen curiositat i que li sorprenen.

• La memòria: no surt de casa. És familiar. No li agrada ensenyar-se perquè té algú que ho fa per ella.

• La veu: ella s’encarrega de treure cap a fora el que li arriba de la memòria i de l’oïda. Aparentment, és la més exterior de totes elles i la que surt més tard. En comparació amb aquesta, les altres dues velletes tenen la funció de magatzem. És la part més exterior del pensament que utilitza la paraula. La paraula és el llenguatge que permet expressar allò que ens arriba de l’interior. La veu és la fabricació física. No es fica. L’escoltem pel significat de les coses que diu o pel soroll que fa. La veu és aire. Només pot existir si existeix un cos que faci treure aquest aire. Necessita d’aquest cos, d’aquest aparell fonedor format per diferents òrgans per la seva existència. El cos és una fàbrica, un moviment personal i adequat a cada circumstància per transmetre allò que la veu ,li transmet. Aquest acompanyament corporal és silenciós.
Moltes vegades expliquem històries a través d’un conte perquè així ajudem a la memòria i, a la vegada, ens hi apropem més a la gent. Ens enrecordem molt més de la història. Si ens fixem en els contes els protagonistes són tres, com els tres porquets; o frases com, a la tercera va la vençuda. La explicació d’això es perquè el tres és més fàcil de recordar. És un número simbòlic i molt present a la nostre cultura.
Per últim, m’agradaria fer referència a una companya meva, la Maria Caubet, que a recitat un poema creat per ella que m’ha agradat molt. I voldria destacar una frase final que ha escrit que m’ha arribat molt.
“ NI L’AMOR, NI LA GELOSIA, NI TANT SOL UN REFREDAT...
POT IMPEDIR UNA GRAN AMISTAT!!! “